Clan Rivel y los nazis
Los Andreu Rivel
Multimedia MP3, WMV
  Online translator:
La familia Andreu Rivel


El matrimoni Andreu Lasserre amb la seva família a mitjans del segle XX. (Per Jordi Elías).

Pere Andreu i Pausas i Marie Louise Lasserre Seguinó, fundadors de la dinastia Rivel (finals segle XIX), tenen cinc fills (una noia va morir), vintitrés néts i sis besnéts, quantitats, aquestes darreres, susceptibles encara d'augment. Fòra d'aquells que, pels pocs anys o mesos, no poden aplicar-se Tots són artistes, aclamats per tots els públics, estimats per tots els empresaris. El cognom Andreu, o la seva substitució, Rivels o Rivel, és famós arreu del món. Particularment els cinc fills, gaudeixen del màxim prestigi cirquenc. Tal com d'altres catalans, treballen incessantment per les pistes de qualsevol país, en llargues temporades, i, a més de la fama, han adquirit una sòlida posició econòmica, alimentada encara pel treball de cada dia.
El vell Andreu és català, exactament barceloní, nascut a la barriada de Sans. El seu pare tenia un modest taller de fusteria, al qual ell feia les primeres armes com a aprenent. A tretze anys va fugir de casa, cap a París. El temptava l'aventura, l'ambició. Es sentia endut, sobretot, per l'atracció del circ. El circ, espectacle popular en aquell temps, l'havia conquerit repentinament, i l'amor que sentia duraria tota la vida.
Ara, als voltants de París (Chennevieres sur Marne) la familia Andreu Lasserre disposa com a residència fixa, d'una gran mansió. També, Charlie, per a no quedar-se enrere, s'instal.laria a la mateixa vila en altre mansió del mateix carrer.
El pare Andreu té vuitanta anys; va néixer el 1874. Molt de tant en tant, torna a la ciutat nadiua, acompanyat dels seus fills menors, René, Celito - o sigui Marcel - i Rogelio. Charlie i Polo, els dos més grans, s'han emancipat de la tutela paterna.
Mantenir el timó damunt la totalitat de la família, hauria estat d'un heroïsme superior al de les forces humanes. Apart de les lluites per interessos, sempre desintegradores de les famílies, les cinc nores del pare són, totes elles, de nacionalitat diferent. Només la de Rogelio, el més petit - deixada apart la muller de Charlie, nascuda a Madrid però criada i educada a l'estranger - és de nacionalitat espanyola. Cinc nores oriundes de països diversos, amb educació, sensibilitat i gustos diferents, havien de provocar, fatalment, qualsevol ruptura. Cinc diferents idiomes nadius, apart del sisè, el del pare, convertiren la llar en una autèntica torre de Babel.
El vell Andreu pot dónar-se per satisfet de governar, encara als vuitanta anys, els destins de tres dels seus fills.
L'antic aprenent de Sans, allunyat durant tants anys de la pàtria, s'ha desacostumat del català. Només l'usa, amb alguns dels seus néts. També, expressions breus, segons sembla, quan està enfadat, o sigui quan reprimeix menys els impulsos més autèntics. La llengua de relació amb els fills és el francès i castellà. El castellà del pare, deficientíssim, molt catalanitzat i afrancessat, posseeix, amb molta profusió, irreprinibles, locucions i exclamacions enterament franceses.
Els fills, educats i nascuts - fora de Charlie, o sigui Josep, fill d'un poblet de Catalunya - a l'estranger, posseeixen un castellà dificultós com el de qualsevol francés o alemany. El tipus físic de cadascú d'ells ja acusa, per si sol, una barreja de races. René mateix, rosat i robust, calmós i digne, és un alemany de cap a peus. El comú denominador dels quatre - el pare inclòs - tots ells rossencs, és una calva absoluta, lluentíssima, prematura en Rogelio, totjust de trenta cinc anys d'edat.
Charlie, quinze anys més vell que el germà petit, és baix i fornit, rondanxó, més alemany, també, que no pas llatí. Dissimula la calva familiar amb una cabellera postissa garantidora d'impossibles esllavissades. El sentiment d'inferioritat per la calva és fàcilment observable. Quan, en un dels seus números de pallàs, es col·loca un postís que, potser amb una intenció grotesca, és de calvície, no oblida, cap dia, en el moment de sonar els aplaudiments i haver de saludar, de treure's la perruca de treball per demostrar que, al seu dessota, hi ha, segura, una cabellera. El seu rostre, mancat d'arrugues, ni al front ni al costat de la boca - a l'inversa, per exemple, del de Grock, posseïdor d'unes faccions de goma - no acusa l'existència del pallàs, habitualment amb una gran mobilitat facial. La primera impressió del fill Andreu més gran, amb un accent castellà deficient com el de tots els germans, és de reserva, d'encarcarament. Sense necessitat de forçar l'expressió, els seus muscles facials, tivants, les celles sempre en repòs, expressen fàcilment la intenció còmica. En el treball, el seu humorisme serà a flor de pell, elemental, directe, i no pas com a resultat de l'amarguesa secreta, transformada heroïcament en rialles.
En el número de trapezis, ha fet famosa, universalment, la seva paròdia de Xarlot. El trapezi, en lloc d'ésser el mitjà per una exhibició atlètica, és el simple pretext per la pallassada: repertori de caigudes aparatoses, actituds ridícules, unes dificultats inacabables per encasquetar-se el barret o bé per atènyer el bastonet flexible. Anys enrera, l'habillament de l'artista, i tot el seu agombol, era talment el de l'actor cinematogràfic, malgrat que després, a conseqüència d'un plet, l'artista de circ hagué de sortir a la pista de frac o cobert amb copalta en lloc de bombí. Alguna vegada, àdhuc, alguna empresa cinematogràfica havia exhibit, Charlie Rivel és, tanmateix, a la intimitat, segons sembla, ben humorat, ocorrent. com a anunci, una fotografia del pallàs, enlloc de fer-ho, tal com pretenia, del cineasta, tanta era la fidelitat de l'imitació, a més del treball, del maquillatge.

Xarlot i Rivel, tanmateix, es troben en els pols oposats de la filosofia de la vida. Mentre en el pallàs l'humor és fresc, sense una segona intenció, infantil, el de l'artista que apareix en el llenç - superats els films primers, de breu metratge - hi ha l'amarguesa, el sentimentalisme i el grotesc torturat de l'home que, enlloc de fer riure, voldria plorar.
Nascut accidentalment a Cubelles, un poblet de la província de Tarragona, Charlie ha sentit sempre nostàlgia, malgrat no posseïr el català, de la terra nadiua. Adhuc pretén, com en un impuls d'identificar-se amb el país, de posseïr les caractarístiques temperamentals de la seva gent. Després d'haver voltat mig món, després d'haver aparegut amb tota preferència en les revistes cirquenques d'arreu, després d'haver rebut l'afalac de reis i dels polítics més famosos, la visita que realitzà al poblet on nasqué accidentalment motivà, segons sembla, la seva emoció autèntica.
Amb Polo i René havia muntat, anys enrera, un número de trapezis i d'acrobàcia que havia assolit un èxit fenomenal. Durant els anys d'actuació, s'havia convertit en una de les atraccions internacionals més cotitzades. Després, optà per treballar separat de cap germà, i el seu èxit, en cap moment, no ha empal·ladit.
Té quatre fills, d'entre ells una noia, els quals, acròbates i dansarins, han adoptat, a la pista el nom de Charlivels - derivació de Rivels - i disfruten també d'una gran popularitat internacional. L'un d'ells i la noia, ambdós casats, tenen en conjunt quatre fills, besnésts, per tant, del fundador de la dinastia cirquenca.
Polo, un august trist, ple de melanconia, té vuit fills, quatre dels quals, dos nois i dues noies, estigueren, abans que llur oncle Charlie, a Barcelona i treballaren en una sala de festes, en un número molt aplaudit de dansa acrobàtica. La nova generació segueix el mateix camí de l'èxit dels fills del barceloní. El cognom Andreu i les seves derivacions, serà aclamat, durant molts anys, per tots els públics d'Europa i Amèrica.
Entre contracte i contracte, Pere Andreu va venir a Barcelona, amb els tres fills, per un esdeveniment familiar: el naixement d'un nét, fill de Rogelio. N'hagué de presenciar un altre, imprevist: la mort de la muller, Maria Lluïsa Lasserre, desapareguda sobtadament, durant una nit. La dissort no pogué alterar el pla de treball, inajornable. Pocs dies després del sepeli, els tres germans, guaits pel pare, tornaven a acudir a la sala d'entrenament, on havien de practicar un número de trapezis volants, abandonat durant molts anys.
René, el del tipus alemany, robust i plàcid, fa de portor. Enlloc de treballar a gran alçària, tal com les àligues humanes, i amb dos trapezis, ho faran a pocs metres de terra i de trapezi a portor i portor a trapezi. René es trava de cames al quadrant, cappervall, i anirà rebent, amb les mans, els germans que, després del viatge, es desprenguin de la barra del trapezi.
Rogelio, més aviat menut, enravenat, amb un aire de melanconia, va d'una banda a l'altra, penjat del llistó. Quan es deixa anar, impulsat pel moviment pendular, és recollit pel que no es mou, amatent, el qual, en balancejar-se amb l'àgil a sota, agafa impuls per tornar el viatger al trapezi.
La passada, més complicada, és a vegades per sobre la barra o després de mitja volta en tirabuixó o amb una volta de campana. Els artistes, desentrenats, van insegurs, particularment l'àgil. Per terra, a poca distància, hi ha copiosos coixins, evitadors de caigudes malignes. El pare Andreu, altrement, té la drissa de la "loncha" a la mà, amb l'ull alerta. Encara que les mans que treballen no resten agafades, l'àgil, lligat de cintura, no arribarà a tocar a terra, estirat pel pare.
Celito, també en funció d'àgil, incorporarà el Xarlot, talment com feia el seu germà Charlie. Apareix, tot i que només es tracta d'entrenar-se, amb unes sabates monstruoses, bombí i bastonet. El seu joc serà grotesc: simulació de falles, cap plàstica en l'actitud, les cames arronçades. Quan torni a la banqueta d'on ha sortit, hi caurà assegut, ridícol, en una apariència d'inhabilitat. Ell posarà, contínuament, la nota còmica, aprofitada per tots per recobrar el respir després de l'esforç físic. Quan vagi per enfilar-se a la banqueta, a través d'una escala de mà, es succeiran les ensopegades i les caigudes, sempre imprevistes, gracioses. El barret i el bastó, en esllavissar-se o no ésser atrapats per l'altre, permetran una gran varietat d'incidents, Los 3 Rivels - Rene, Marcel (Celito), Rogelio finíssims malgrat llur mecanització.
Celito té la comicitat natural, vessada sense cap esforç. El seu to de veu, fosc i esquerdat, provoca la hilaritat immediata. Adhuc fòra del treball, la ironia, la broma seca, la pallassada, sorgeixen d'ell espontàniament. El gest és intencionat, expressiu, grotesc. Quan adopta una actitud seriosa, sembla que es reprimeixi una necessitat vital, poderosa. Amb un element així, no és estrany que els tres germans, talment com els dos emancipats, triomfin principalment com a pallassos, amb el nom de 3 Rivels. René, senyorial i autoritari, incorpora l'enfarinat. Rogelio, fi, agut, ple de matissos, fa l'un dels augusts. Celito s'emporta totes les rialles, dinàmic, inexhaurible, fantasiós. El seu parlar xampurrejat, cantellut, traduït a qualsevol idioma, deu tenir èxit en els públics més diversos.
El vell Andreu, ple d'energia física i intel·lectual, ha dirigit eficaçment tot l'assaig. Nerviós, actiu, parla vertiginosament, amb obstinació, a vegades voluble. Menut i ossós, sense haver-li desaparegut del tot la contextura atlètica, se'n va cap a casa, a l'hora de plegar, amb un pas encara àgil. D'ençà de fa molts anys, malgrat que ningú no l'habiti, ha conservat el pis del Poble Sec. Puja els esglaons, en una xifra superior als anys que té, sense enuig i sense dificultat. Al rebedor, sempre a punt, hi ha una muntanya de maletes, amb la senyal de tots els hotels i totes les fronteres. Aviat tornaran a emprendre el viatge, per una estada de mesos a qualsevol capital. El vell Andreu, embriagat per la professió, no abandonarà mai els tres fills fidels. Allunyat de la muller que reposa, potser serà enterrat en terra forastera. Es el tribut d'incertesa que cal pagar sempre a la professió i ell no vol pas negar-s'hi. La professió, sempre exigent, té omnipotència i ell és el seu esclau, submís, agraït dels beneficis i oblidat dels esforços i dels sacrificis.
El pas de Pep Andreu, o sigui Charlie, per la nostra ciutat, va permetre de descobrir, una vegada presenciat l'entrenament dels seus tres germans, les similituts dels números respectius. Charlie, després d'un plet, va haver de treure la lletra final de Rivels, el seu cognom artístic. Reclamat per Chaplin, va haver de substituir l'antiga americana irrisòria per un frac de bon tall, i el bombí, per un copalta rutil.lant. El número de trapezis, però, realitzat per Charlie, amb un àgil i un portor no familiars d'ell, és sensiblement igual al que executen, segons l'entrenament, els seus tres germans. El número còmic musical, a la vegada, resulta, segons alguns indicis, calcat l'un de l'altre, sense que cap dels dos executants se n'hagi volgut desentendre.
Algunes fotografies dels tres Rivels reunits, trobades en programes estrangers, revelen que Celito du una semarreta molt semblant a la de Charlie, llarga gairebé fins a terra i escollada. La caracterització facial és, també, gairebé idèntica amb la del germà amb qui estan renyits: tota la part davantera de la cara fins a sota dels ulls, pintada de blanc; el nas, erecte i escapçat.

Jordi Elías.

 A dalt  Inici 

Familia Andreu Rivel/Rivels. Barcelona